Geografia fisica

GEOGRAFIA D'ESPANYA IES BROCH I LLOP 1
GEOGRAFIA
D'ESPANYA
2n BATXILLERAT
IES BROCH I LLOP
DEPARTAMENT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA
Josep Xavier Llop Goterris

NOTA IMPORTANT
La reproducció de textos i imatges en aquest dossier educatiu s’acull al text refós de la
Llei de Propietat Intel·lectual, en l’article 32 de la qual del Reial Decret Legislatiu
1/1996, del 12 d’Abril (B.O.E. número 97, del 22 d’Abril) amb les modificacions fetes
al mateix per la Llei 5/1998 del 6 de Març (B.O.E. número 57, del 7 de Març) i la Llei
1/2000 del 7 de Gener (B.O.E. número 7 del 8 de Gener), es diu el que segueix: «És
lícita la inclusió en una obra pròpia de fragments d’altres obres alienes de naturalesa
escrita, sonora o audiovisual, així com la d’obres aïllades de caràcter plàstic, fotogràfic,
figuratiu o anàleg, sempre que es tracte d’obres ja divulgades i la seua inclusió es
realitze a títol de cita o per a la seua anàlisi, comentari o judici crític. Aquesta utilització
només podrà realitzar-se amb fins docents o d’investigació, en la mesura justificada pel
fi d’aquesta incorporació i indicant la font i el nom de l’autor de l’obra utilitzada».
2a versió: Setembre 2017
Aquesta obra està subjecte a la llicència de Reconeixement-NoComercial-
CompartirIgual 3.0 No adaptada de Creative Commons. Si voleu veure una còpia
d'aquesta llicència accediu a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/ o
envieu una carta sol·licitant-la a Creative Commons, 444 Castro Street, Suite 900,
Mountain View, California, 94041, EUA.

ÍNDEX:
0. INTRODUCCIÓ AL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC
1. L'ESPAI GEOGRÀFIC ESPANYOL: DIVERSITAT GEOMORFOLÒGICA
2. LA DIVERSITAT CLIMÀTICA
3. LA DIVERSITAT HÍDRICA I BIOGEOGRÀFICA
4. ELS PAISATGES NATURALS I LES INTERRELACIONS NATURALESA -
SOCIETAT

INTRODUCCIÓ AL CONEIXEMENT GEOGRÀFIC
EVOLUCIÓ I TENDÈNCIES DE LA GEOGRAFIA1
:
Abans del s. XIX la geografia no es considera ciència, per una banda abraça molts aspectes i per altra només té
la missió de descriure el món i no explicar-lo. Serà a partir del segle XIX amb els alemanys Humbolt, Ritter i
Ratzel comença la Geografia com a tal, doncs no es vol explicar què hi ha, sinó perquè i interrelacionar
diferents fenòmens.
La Geografia clàssica es desenvolupa a partir de mitjans segle XIX i rep un fort impuls a finals del segle XIX
doncs apareix una necessitat geogràfica doble:
o Conèixer els països a colonitzar: les seues societats, recursos, economia, etc. Així com dels
països competidors dels voltants.
o Formar una nació, ensenyant a l’escola a la gent quines són les característiques de la nació: per
on s’estén, quanta gent hi viu, les principals ciutats, etc.
És aqueixa geografia Clàssica la que s’estudia encara a la major part del currículum de secundària, incloent el
Batxillerat amb dos vessants fonamentalment:
o Geografia general: Pretén estudiar les relacions entre el medi físic i l’humà. Estaria en la base
de la Geografia Física.
o Geografia regional: Apareix en França i aspira a estudiar un espai concret: la regió, entenent
com aquesta un espai amb uns límits definits; i l’objectiu de la geografia és descriure’l per a
explicar i entendre el que passa.
A partir de mitjan segle XX apareix una nova geografia als països anglosaxons: la geografia quantitativa que
és la base de la Geografia humana i econòmica. Aquesta geografia defèn l'ús del mètode científic basat en
dades per a establir les lleis que regeixen l’ocupació de l’espai.
A partir de la dècada de 1970 i dins les noves corrents de pensament influïdes pel maig del 68 apareixen les
geografies postmodernes. Sorgeixen com a reacció a la geografia quantitativa que deixava de banda l’aspecte
social i es centrava sobretot a l’economia. Les més importants són:
o La geografia Humanística: s’interessa per l’ésser humà i la seua manera d’influir a l’espai, no
sempre racional. Apareix així una geografia de la percepció i dels espais viscuts que vol
explicar els comportaments de les persones d’acord amb lleis basades en la psicologia
individual i col·lectiva.
o La geografia postmoderna: va un pas més enllà i ataca tot allò racional i basa el seu estudi en
allò individual i diferent, en coses concretes i poc estudiades fins a eixe moment.
o La geografia radical: És una geografia d’esquerres i militant i sosté que la geografia ha des ser
una ciència revolucionària per què no només ha d’explicar el món i les seues desigualtats sinó
transformar-lo.
La geografia hui en dia no té un paradigma (tendència) clar, se segueixen diferents tendències i la varietat dels
objectes d’estudi de la Geografia no ajuden a clarificar-ho.
L’única cosa que encara tenen en comú tots els geògrafs és que consideren l’espai geogràfic (des de diferents
punts de vista) com els seu objecte d’estudi.
1
Més informació a http://es.geocities.com/geoleouy/index.htm

OBJECTIU DE LA GEOGRAFIA
L’objecte d’estudi de la Geografia és l’espai geogràfic, entenent aquest com el resultat de l’actuació humana
sobre la natura; així al geògraf físic no li interessa la distribució natural de les espècies (com al botànic o
biòleg) sinó la distribució real i el perquè s’ha arribat a esta; i al geògraf quantitatiu no li interessa la situació
del sector industrial tauleller sinó el perquè de la seua distribució espacial.
Les Característiques de l’espai geogràfic són:
 Es localitzable (no és un espai teòric ni inventat).
 Es representable (el podem representar a un mapa)
 Es divers però igual; és a dir, tot espai és diferent però podem trobar conjunts homogenis o semblants
(Totes les ciutats són diferents però es semblen i tenen problemàtiques paregudes).
 Els espais no són estancs ni compartimentats sinó que existeixen àrees de transició més o menys grans
entre ells.
 Tot espai geogràfic és fruit de la interrelació entre el medi físic i l’humà, així un mateix espai és
diferent segons el grup humà que l’ocupa, i un mateix grup no ocupa tots els espais exactament igual2
.
 L’espai geogràfic no és immutable, ni sempre igual, canvia conforme canvia la societat que l’afaiçona.
 L’espai geogràfic pot descriure’s, analitzar-se, comprendre’s, explicar-se i interpretar-se tant a escala
local com regional o mundial.
PROCEDIMENTS GEOGRÀFICS3
2
Això és veu molt bé a les zones de colonització europea on els europeus van imposar les formes d’organització de l’espai dels seus
països d’origen.
3
Més informació interessant d’esta i altres coses en http://club.telepolis.com/geografo/indice.htm on es troba informació dels
procediments geogràfics, i classificada, informació útil per a tot el curs.
Il·lustració 1: Font: Geografia 2n
batxillerat Ed. Vicens Vives

Els procediments que usarem en geografia estaran basats en dos premisses: l’obtenció de dades i la
representació. De fet totes les dades geogràfiques es poden representar a l’espai.
MAPES:
Són la representació d’una part (o tota) la superfície de la terra. Per a representar-la hem d’usar una xarxa
geogràfica (meridians i paral·lels o semblant) i un sistema de projecció per a passar d’una superfície esfèrica a
una plana.
Diferenciem entre:
o Mapes Topogràfics: que representen tot el que hi ha físicament sobre la superfície de la Terra.
o Mapes Temàtics: representen un fenomen geogràfic concret (població, producció de cereals,
etc.) poden ser:
 Diagrames:
 Línies o fluxes:
 Coropletes:
 Isopletes:
 Anamòrfics:
 Figures:
 Etc.
GRÀFICS:
 Líneals
 Barres
 Sectors
 Punts
 Etc
FONTS DE DADES:
Podem obtindre dades des de diferents fonts. Considerem font tot allò que ens aporta informació vàlida per a
conèixer l'espai estudiat.
 Directes: les que s'obtenen directament.
o Observació
o Entrevistes
o Enquestes
 Indirectes: les que s'obtenen a partir del treball d'altres persones.
o Cartogràfiques
o Gràfiques
o Estadístiques
o Textes
o Visuals i audiovisuals
o SIG4
4
La Generalitat Valenciana té a disposició de tothom un SIG en: http://www.cma.gva.es

Activitats Tema 0:
1. Defineix acuradament els següents conceptes:
a) Geografia
b) Geografia general
c) Geografia física
d) Geografia regional
e) Paradigma geogràfic
f) Espai geogràfic
g) Procediments geogràfics
2. Realitzar un comentari del mapa topogràfic 714, seguint el model de comentari del professor Isaac
Buzo. (optatiu)
3. Realitza un perfil des de la Casa del Chaconero ( 30 678159E 4277398N ) a las Casas de Ferrís (30
681025E 4274933N ) del mapa 845-Yecla.

TEMA 1
L’ESPAI GEOGRÀFIC D’ESPANYA: DIVERSITAT GEOMORFOLÒGICA.
L’ESPAI GEOGRÀFIC D’ESPANYA
Espanya és un estat europeu. El quart en extensió d’Europa i el segon de la Unió Europea després de França.
Té una superfície de vora 500.000 km2 distribuits en:
 490.000 km2 en la península ibèrica que comparteix amb Portugal
 5.000 km2 de l’arxipèlag balear
 7.000 km2 de l’arxipèlag canari
 35 km2 de Ceuta, Melilla i diverses possesions al nord d’Àfrica.
El territori d’espanya presenta una gran diversitat natural i humana al trobar-se entre dos mars i a cavall de dos
continents. Açò representa un desigual repartiment de recursos a l’espai i de les activitats humanes donant lloc
a una gran pluralitat de paisatges humans.
EL RELLEU PENINSULAR
Es caracteritza per tindre:
 Una forma massissa, amb costes rectes i poc accidentades.
 Una elevada altitud mitjana per culpa de la gran superfície ocupada per la Meseta.
 Disposició perifèrica del relleu, que juntament amb la forma massissa frenen la influència marina.
Podem classificar les principals unitats de Relleu en:
 Meseta:
o Submeseta Nord
o Submeseta Sud
 Internes de la Meseta:
 Sistema Central
 Montes de Toledo
 Als voltants de la Meseta:
o Montes de Lleó
o Serralada Cantàbrica
o Montes Bascos
o Sistema Ibèric
o Sierra Morena
 Externes:
o Pirineus
o Massís Gallec
o Serralada litoral Catalana
o Serralades Bètiques
 Penibètica
 Subbètica

 Depressions:
o De l’Ebre
o Del Guadalquivir o Bètica
o Depressió del Tajo (en Portugal)
Il·lustració 2: Mapa físic d'Espanya.
 TIPUS D’UNITATS MORFOESTRUCTURALS5
Els tres grans tipus d’unitats morfoestructurals que trobem al relleu terrestre es troben representats a la
península ibèrica: sòcols i massissos antics, serralades de plegament i depressions.
o Sòcols
Es tracta d’antigues serralades sorgides al precàmbric o a l’era primària que ara es troben arrasades
i convertides en planes. El rocam que les forma és majoritàriament rígid i silici.
o Massissos antics
5
Les unitats morfoestructurals són les formes que adopta el relleu resultat dels moviments tectònics.

Són sòcols que han estat fallats i realçats per les orogènesis6
terciàries i que moltes vegades han
estat afectats per l’erosió diferencial.
o Serralades de plegament
Es tracta de grans serralades sorgides amb l’orogènesis terciària pel plegament dels sediments
secundaris; majoritàriament calisses i margues dipòsitades a un antic geosinclinal7
. Podem
diferenciar dos tipus:
 Serralades alpines pròpiament dites.
 Serralades intermedies8
: formades pel plegament de sediments situats sobre antics
sòcols i que combinen el plegament i les falles.
o Depressions
Són zones afonades a l’era terciària i ocupades per sediments, sobretot argiles i margues En trobem
de dos tipus:
 Depressions formades per afonament del sòcol: corresponen a les conques intenes de la
Meseta.
 Depressions prealpines: es tracta de la depressió de l’Ebre i Guadalquivir.
 EVOLUCIÓ DE LES UNITATS MORFOSTRUCTURALS DEL RELLEU PENINSULAR
o A l’era Arcaica o Precàmbric: Va sorgir una llarga banda des de Galicia als Montes de Toledo
passant pel Sistema Central.
o A l’era Primària o Paleozòic: Amb l’orogènesi herciniana va sorgir el Massis Hespèric9
que
ocupava la major part del que hui en dia és la Meseta.
o A l’era Secundària o Mesozòic: Es va arrasar el massís hespèric formant un sòcol inclinat cap a
l’est, les vores del qual van estar ocupades més o menys temps per la mar.
o A l’era terciària: Es va produir l’orogènesi alpina on es va elevar i fragmentar el vell sòcol
paleozòic, es van plegar les vores ocupades per la mar i van sorgir grans serralades a les foses
ocupades per la mar entre els vells massissos. Al mateix temps les depresions es reomplin de
sediments.
o A l’era Quaternària: L’erosió glacial retoca fortament les altes serralades del nord, mentre que
l’erosió fluvial actua sobre la resta de la península.
 EL ROQUISSAR PENINSULAR I ELS TIPUS DE RELLEU10
6
Període de formació i plegament de grans sistemes muntanyosos.
7
Fosa marina de subducció situada als peus d’un massís o escut on s’acumulen sediments i que donarà lloc posteriorment a una gran
serralada de plegament.
8
Parlem del Sistema Ibèric, i part de la Serralada Cantàbrica.
9
Anomenem així al sòcol d’origen hercinià format a l’era primària que conforma el nucli de la península, també se l’anomena
Massís Ibèric.
10
fotos 41, 42, 43 i 44.

Depenent del tipus de rocam dins la península diferenciem entre una àrea silicia, calcària i argilenca
modelades per diferents formes de relleu.
o L’àrea silícia
Es troba ocupada per roques antigues de les eres primària i
secundària, predominant el granit, pissarra, quarsita i neis; i és la
dominant als massissos antics i el sòcol de la Meseta.
El modelat granític sol ser de tres tipus: d’una banda en les zones
muntanyoses i fredes la meteorització mecànica provoca crestalls i
agulles rocoses; en les zones més càlides la meteorització química
desfà el granit deixant sorrals acumulats a les valls i un relleu suau;
en darrer lloc trobem els berrocals, acumulacions de blocs fruit
d’una meteorització mixta, química i mecànica.
Il·lustració 3: Tipus de rocam a Espanya.
Il·lustració 4: Crestall
granític.

o L’àrea calcària
Està formada per sediments de l’era secundària; calissa i marga, i
s’estenen per les serralades de plegament.
Quan existeixen grans paquets de sediments calcaris solem trobar
un paisatge karstic fruit de la dissolució de la calissa formant
coves, avencs, i formes associades com dolines, gorges i poljiés.
Il·lustració 6: Rascler calcari.
Il·lustració 7: Formes de modelat calcari. Geografia
Batxillerat. Ed. Anaya.
Il·lustració 5: Esquema de modelat granític.

o L’àrea argilosa
Està constituïda per materials sedimentàris terciaris i quaternaris;
argiles, margues i algeps que es van dipositar a les depresions.
El relleu és bàsicament horitzontal i, quan es produeix, la seua
erosió és molt ràpida molt sovint formant xaragalls11
que
produeixen badlands12
.
o Relleu per erosió diferencial
Encara que trobem grans àrees cobertes amb un mateix tipus de litologia13
és també molt habitual
trobar-nos roques de diferent origen i resistència. Quan actua l’erosió ho fa de forma selectiva
donant lloc a relleus diferencials de distints tipus depenent de la inclinació dels estrats.
 Relleu aclinal o horitzontal: l’alternança d’estrats durs i blans provoca moles o meses,
tossals testimoni i tossals residual amb amples valls entremig.
11
Barranc o incisió d’aigua poc profunda provocada per corrents d’aigua estacional en terrenys margosos o argilosos.
12
Paisatge abarrancat i aixaragallat propi de zones argiloses seques, provocat per l’erosió de les pluges torrencials en el sòl
desprovist de vegetació.
13
La litologia és la part de la geologia que estudia les característiques físiques i químiques de les roques.
Il·lustració 8: Badland.
Il·lustració 9: Formes de modelat argilós. Font: Geografia Ed. Santillana

 Relleu monoclinal o en cuesta: quan els estrats estan suaument inclinats alternant durs i
blans es forem relleus en cuesta on trobem l’estrat dur inclinat i un front al peu del qual es
troba un talús de materials blans.
 Relleu plegat apalatxià: Es tracta de relleus plegats i arrasats en l’era primaria i que ha estat
realçat per l’orogènia alpina i l’erosió diferencial ha exhumat.
 Relleu plegat juràsic: Són relleus d’origen alpí que alternen sinclinals i anticlinals. No
sempre els sinclinals són valls i els anticlinals serres; l’erosió pot haver buidat anticlinals i
deixar sinclinats penjats.
 LES GRANS UNITATS MORFOSTRUCTURALS DEL RELLEU PENINSULAR
El relleu peninsular es disposa al gran altiplà elevat de la Meseta, passem però a descriure’ls per parts:
o La Meseta
És la unitat fonamental del relleu peninsular, es tracta de les restes del massís hespèric, arrasat i
afectat per l’orogènia alpina que l’ha fracturada i deformada de manera que podem trobar:
 L’antic sòcol paleozòic: que aflora en forma de peneplana a l’oest, des de Zamora a
Extremadura, configurant un modelat pla on les valls es troben més marcades a les zones on
predomina la pissarra, més blana que el granit, i més erosinable.
 Les serres interiors de la Meseta: són horts elevats al fracturar-se el sòcol per tant presenten
roques primàries i cims suaus, donat que són antigues planes.

o Sistema Central: divideix la Meseta en dos i s’enlaira quasibé 1000 metres per
damunt d’ella.
o Montes de Toledo: de menor altura i extensió separa les conques del Tajo i
Guadiana. En ell podem trobar zones de relleu apalatxià.
 Depresions interiors de la Meseta: reblides de material a l’època terciària quan s’afonaren
algunes parts de la Meseta. La diferent sedimentació de roques blanes (argiles, margues) i
dures (calissa) han provocat un relleu diferencial aclinal de pàramos i cuestas.
o Les vores muntanyoses de la Meseta
Es van formar a l’orogènia alpina, fracturant les vores de la Meseta i plegant aquelles parts del
sòcol cobert pels sediments secundaris. Podem classificar-los en:
 Massís galaico-lleonés: és tracta d'una part del sòcol fracturat i elevat per l'orogènesi alpina.
No segueix cap alineació clara.
 Serralada Cantàbrica: presenta dos sectors:
o l'oest: perllongació del Massís gallec fallat en direcció est-oest, amb exemples de
relleu apalatxià.
o l'est, on la cobertera secundària s'ha plegat per damunt del sòcol, on trobem
exemples de relleu juràssic.
 Sistema Ibèric: es tracta d'una serralada intermedia, plegada per damunt del sòcol. Allí on
els sediments no són molt grossos han aflorat els materials primaris. El sector nord inclou
les majors altures i està separat del suc per la fosa del Jalón. El sud presenta dos branques:
la castellana i l'aragonesa separades per la fosa del Jiloca.
 Sierra Morena: és una gran falla o plec-falla que separa la meseta de la vall del
Guadalquivir.
o Les depressions exteriors de la Meseta
Són depressions formades als peus de les serralades alpines, reblides de sediments terciaris i
quaternaris pràcticament horitzontals:
 Depressió de l'Ebre: es troba tancada entre muntanyes. Fou ocupada pel mar, per un llac i
finalment erosionada per l'Ebre. Trobem per això dipòsits marins, lacustres i continentals,
gruixos a les vores (de l'antic llac) o somontans 14
i fins al centre, on l'erosió diferencial ha
actuat deixant Muelas i badlands.
 Depressió del Guadalquivir: ha estat durant molt de temps coberta per la mar i s'ha anat
reblint convertida en una albufera15
. Predominen els materials argilosos, molts d'ells
quaternaris.
o Les serralades exteriors de la Meseta
Es van formar a l'orogènesi alpina, i són muntanyes formades en un antic geosinclinal, excepte el
sistema litoral català, situat en part sobre un antic massís afonat.
14
També anomenat peu de mont o piemont, es tracta de terres inclinades, al peu de les muntanyes i amb sediments gruixuts. L'erosió
dels sediments acumulats en l'era terciaria dona lloc a Mallos i hoyas.
15
Llac litoral que es crea per sedimentació marina que tanca un antic golf.

 Pirineus: és la serralada alpina per excel·lència i presenta dos zones diferenciades:
 Zona Axial: i més alta, on aflora els materials primaris.
 Prepirineus: a les vores de l'anterior, formada per materials secundaris que formen dos
alineacions separades per una llarga fossa de materials més tous.
 Monts Bascos: són una prolongació del Pirineus amb materials secundaris més tous.
 Serralada litoral catalana: són una sèrie de falles que formen un relleu germànic16
per tota la
vora est de la península. La part nord són les restes d'un antic massís i té material paleozòic,
mentre que la sud és secundària.
 Serralades Bètiques: són les més jòvens de la península i tenen una gran complexitat
geològica. Podem diferenciar dos grans conjunts:
 Penibètica: vora la costa sud, més alta i on afloren materials més antics.
 Subbètica; a l'interior i separada per una depressió terciària, presenten una alternança de
materials durs i tous que ha suposat l'aparició d'un paisatge d'altes serres i algunes fosses
entre elles.
 EL RELLEU COSTANER PENINSULAR
Les costes peninsulars són rectes, sobretot si les comparem amb les demés penínsules europees, i estan
fortament condicionades per les unitats estructurals del relleu:
o Les costes atlàntiques: Podem diferenciar tres costes diferents:
 Costa cantàbrica: rectilínia on predominen els penya-segats sobre les platges, formats per
l'esfondrament de la serralada cantàbrica a la mar,
amb alguns rasos17
i ries.
 Ries gallegues: és l'única costa espanyola no
rectilínia, formades per la invasió de les antigues
valls fluvials per la mar.
 Costa atlàntica andalusa: on abunden les
maresmes tancades per fletxes i cordons litorals18
,
normalment formats per dunes, que tanquen la
depressió del guadalquivir i van guanyant-li
terreny a la mar.
16
S'anomena així al relleu on s'alternen fosses i serres causades per falles que han alçat o afonat les unes o les altres. La serralada
litoral catalana presenta dos serres (horst) alçades separades per una fossa (grabben) intermedia.
17
Els rasos són antigues superfícies marines d'erosió ara realçades.
18
Barrera continua de graves o arena formada pel transport i acumulació de sediments per la mar que pot deixar al seu interior
albuferes i maresmes.
Il·lustració 10: Penyasegats al cantàbric.

o Les costes mediterrànies: es tracta de grans ovals ocupats per costes baixes entre les serralades
que acaben a la mediterrània.
1. Sector bètic: alternen la costa alta de penya-segats allà on arriben les serres a la mar, amb la
baixa, perllongació de les fosses que hi ha entre les serres.
2. Golf de València: es tracta d'una llarga costa baixa formada entre les serres bètiques i les
catalanes, predominen les maresmes19
i albuferes.
3. Litoral català: és una costa predominantment alta, però amb alguns deltes i xicotetes planes
que donen lloc a platges litorals, a vegades realçades.
EL RELLEU INSULAR
 L’ARXIPÈLAG BALEAR
Geològicament les illes Balears posen en contacte els dos sistemes muntanyosos de la Mediterrània:
així Mallorca i Eivissa formen part de les serralades subbètiques, mentre que Menorca està
emparentada amb la serralada litoral catalana.
o Mallorca i Eivissa: tant l'una com l'altra són la continuació de les serres Bètiques a qui estan
unides sota la mar. Presenten una serra al Nord i un massís calcari a l'Est amb una depressió
central entre ambdós. (entre Eivissa i Formentera la depressió ha estat ocupada per la mar).
o Menorca: formava part de l'antic massís català, com el nord de les catalànides, i és tracta d'una
dovella realçada i isolada.
 L’ARXIPÈLAG CANARI
Les illes Canàries es van originar a l'era Terciària, quan l'orogènesi alpina obre una fractura al fons de
l'oceà on es formen els volcans que conformen les illes.
Per tant els tipus de relleu característics de l'arxipèlag són els volcànics destacant:
 Cons volcànics: alguns d'ells encara actius, formen muntanyes isolades.
 Calderes: cràters circulars restes d'antics volcans.
 Malpaís: terrenys abruptes formats per colades de lava.
 Roques: o pitons volcànics, resultat de l'erosió diferencial que deixa al descobert zones de
lava més dura.
 Barrancs: antigues torrenteres formades en èpoques més plujoses.
 Glacis: rampes en forma de ventall al peu dels torrents on s'ha dipositat materials d'erosió.
Com a resultat de tot açò les costes canàries són extremadament variades.
Bibliografia recomanada:
 Terán, Solé i Vilà Geografía General de España Ariel
 Strahler i Strahler Geografía Física Omega
 Rosselló, Panareda i Pérez Cueva Manual de geografia física Universitat de València
19
També anomenades aiguamolls o marjals, zones pantanoses ocupades per l'aigua durant una part de l'any.

Activitats Tema 1:
4. Realitzar un perfil topogràfic entre els punts A i B del mapa i comenta-ho: unitats morfoestructurals
que travessa, origen del rocam i tipus de relleu.
5. Situa en el mapa (on són els números) les principals unitats morfoestructurals del relleu espanyol.
Indica l'era geològica a la qual pertany cada una i el tipus de relleu característic. Localitza al mapa les
serres següents i explica les característiques del sistema muntanyós a què pertanyen (origen i materials
que el constitueixen): Picos de Europa, Moncayo, Montserrat, Cazorla i Gredos.

6. Completar el següent quadre – resum:
Eres Cronologia
Fet geològic
principal
Unitats de Relleu Aspecte actual
Primària
Secundària
Terciària
Quaternària
Tipus de rocam Cronologia
Localització
geogràfica
Tipus de roca
Formes de
modelatge
Silici
Calcari
Argilós
7. Assenyala totes les províncies, rius i principals unitats de relleu travessades per la línia dibuixada al
mapa.

TEMA 2
LA DIVERSITAT CLIMÀTICA D'ESPANYA.
INTRODUCCIÓ
 ORIGEN DE LES PRECIPITACIONS
Les precipitacions depenen del vapor d'aigua contingut a l'aire procedent de l'evaporació. Tota massa d'aire té
una quantitat variable de vapor d'aigua, ara bé la humitat que pot contindre una massa d'aire té uns límits que
depenen sobretot de la temperatura, així quan més fred és l'aire menys vapor d'aigua pot haver-hi20
.
Quan s'arriba al màxim d'humitat és produeix la saturació21
i si segueix augmentant la humitat sobrant es
condensa formant gotetes d'aigua que formen núvols o boira. Les gotetes poden ser tantes que comencen a
unir-se i a créixer arribant a pesar tant que cauen a terra en forma de pluja.
A la saturació es pot arribar de dos maneres:
 Per la incorporació de vapor d'aigua a la massa d'aire (molt
estrany a la natura)
 Pel refredament de l'aire, amb la qual cosa minva la seua
humitat de saturació. Aquest refredament es produeix quan
l'aire es veu forçat a pujar en altura, per causes dinàmiques
(depressions), orogràfiques (muntanyes) o frontals.
 DINÀMICA GENERAL DE L'ATMOSFERA
Les pautes habituals que segueix el moviment de l'aire, tant
horitzontalment com vertical, constitueixen la circulació atmosfèrica
global, i en formen part: anticiclons, depressions, i vents dominants.
La circulació atmosfèrica és fonamental per a explicar el temps i el
clima.
En línies generals des de l'equador cap als pols trobem: una zona de
baixes pressions22
equatorials, vents alisis (est), altes pressions23
subtropicals, vents de l'oest, baixes pressions del front polar, vents polars de l'est i altes pressions àrtiques i
antàrtiques.
20
Diferenciem per això dos tipus d'humitat: l'humitat absoluta, expresada en gr/kg d'aire, i l'humitat relativa, o proporció entre
humitat real i la de saturació.
21
És la quantitat màxima de vapor d'aigua que pot contindre una massa d'aire, quan s'excedeix es produeix la condensació.
22
Parlem de baixes pressions, depressions, borrasques i ciclons com a termes equivalents.
23
Anticicló i alta pressió podem considerar-ho sinònims.
Il·lustració 11: Relació en estat de
saturació entre la quantitat màxima de
vapor d'aigua en g/m3 i temperatura de
l'aire en ºC. (Rosselló et al.)

Il·lustració 12: Distribució de les pressions i vents dominants al
globus.(Rosselló et al)
Il·lustració 8.1: Circulació general de l'atmosfera
(meteoclim)

Aquest patró està condicionat per factors orogràfics, corrents oceànics i altres anomalies locals; a més de
bascular cap al nord a l'estiu i al sud al nostre hivern.
La península ibèrica es troba en la zona de contacte entre els anticiclons subtropicals i les borrasques del front
polar, en una zona dominada pels vents de l'oest. Es tracta d'una zona de contacte entre una massa d'aire càlida
tropical i una freda polar que anomenem Front Polar.
Aquesta disposició afavoreix que la major part de la península estiga afectada a l'estiu pels anticiclons
subtropical, llevat de l'extrem nord. A l'hivern al retirar-se cap al sud els anticiclons deixen pas a que les
borrasques del front polar baixen de latitud i afecten la major part de la península.
ELEMENTS DEL CLIMA
Per a determinar el clima d'un lloc hem de fer observacions de l'atmosfera durant un període d'almenys 30
anys. Els elements principals que observem són la temperatura i la precipitació, però també s'observen els
següents:
 INSOLACIÓ I NUVOLOSITAT
La insolació són les hores de llum solar que rep un lloc i es medeix amb un heliògraf24
, a més també es
medeix la nuvolositat25
.
24
Aparell que medeix les hores de sol al lloc on s'instala.
25
Existeixen unes taules per a calcular la proporció de núvols del cel i el temps que el cobreixen.
Il·lustració 13: Model meridià de circulació general de l'atmosfera
segons Palmén (Rosselló et al.)

 TEMPERATURA DE L'AIRE
La temperatura que es medeix per al clima és el calor de l'aire a l'ombra26
, medida en graus centígrads
amb un termòmetre27
. Relacionats amb la temperatura tenim els següents conceptes:
 línies isotermes, que representen les zones amb igual temperatura.
 amplitut tèrmica, és la diferència entre la temperatura màxima i mínima d'un lloc28
.
 gelades, quan la temperatura de l'aire baixa per sota dels 0 ºC29
.
 HUMITAT DE L'AIRE
La humitat de l'aire és la concentració de vapor d'aigua a l'aire30
i depèn com ja hem dit de la
temperatura i la proximitat d'una font d'aigua (normalment la mar). Solem medir-la amb un higròmetre.
Quan es sobrepassa el punt de saturació de l'aire es condensa en forma de núvols o boira, podem
considerar aquesta com un núvol en contacte amb la superfície de la terra. Hi ha boires frontals i
d'evaporació però les més comunes són d'advecció (quan una massa freda/càlida i humida és desplaça
sobre una superfície càlida/freda) i les d'irradiació (per pèrdua de calor del sòl, en fondalades i cubetes
a l'hivern, generalment acompanyades d'inversions tèrmiques).
 PRESSIÓ I VENT
La pressió és el pes de l'aire que tenim a sobre nostre. En situacions normals la pressió és d'1 kg per
cm2
, o 1 bar, encara que per a afinar més usem els milibars o hectopascals, així considerem a efectes
pràctics 1016 mb o hPa la pressió normal al nivell de la mar31
. Tot allò que es troba per sota dels 1016
ho considerem una baixa pressió i per sobre alta.
Els vents són conseqüència de la diferència de pressions i estan directament relacionats amb elles
circulant de les altes a les baixes pressions. A efectes pràctics considerarem els vents paral·lels a les
línies isobàriques.
 PRECIPITACIONS
En sentit meteorològic precipitació és la caiguda d'aigua en estat sòlid o líquid sobre la superfície de la
terra. Es medeixen amb un pluviòmetre (o nivòmetre) en mil·límetres32
i es representen en isohietes33
.
26
L'aire té pràcticament la mateixa temperatura al sol que a l'ombra.
27
Les medicions oficials es fan en una garita metereològica stàndard, on el termòmetre es situa al centre i a 1,5 metres d'altura.
28
Podem medir-la per dies (amplitud tèrmica diària) anual, etc. Sol dependir de la continentalitat i la distància a la mar.
29
Es dona el cas que la temperatura de l'aire no baixe de 0 ºC i les basses d'aigua es gelen, això és per la irradiació; el sòl es refreda
més ràpid que l'aire i gela l'aire en contacte amb ell, formant rosades blanques, mentre les capes d'aire més altes estan a més
temperatura. Aquest fenòmen es coneix com inversió tèrmica.
30
Cal recordar que el vapor d'aigua és invisible.
31
La pressió disminueix amb l'altura per tal que tenim menys quantitat d'aire per sobre nostre.
32
Un mm. és equivalent a un litre per m2
.
33
Línia que uneix els punts amb igual precipitació.

Existeixen diferents tipus de precipitació líquida: plugim, pluja o ruixat depenent de la mida de les
gotes; i sòlida: neu, neu granulada34
, granízol35
i pedra.
La variació estacional de les precipitacions és una de les característiques fonamentals dels climes.
 EVAPOTRANSPIRACIÓ I ARIDESA
L'evaporació és el procés pel qual l'aigua es transforma en vapor. Este procés ocurreix a totes les
temperatures, fins i tot per sota de 0 ºC36
. L'evaporació és medeix amb un evaporímetre37
.
L'evapotranspiració és el procés combinat d'evaporació de l'aigua de la terra i les masses d'aigua i la
transpiració de les plantes, que són els dos fenòmens que forneixen de vapor d'aigua a l'atmosfera.
Diferenciem entre evapotranspiració real i potencial; la real és la que es produeix realment i la
potencial aquella que es produiria si hi haguera prou quantitat d'aigua.
L'aridesa és la relació entre l'aigua i l'evaporació38
en un lloc donat i depèn de la precipitació i la
temperatura. Hi ha diversos índex per a calcular-la que es basen en la relació entre precipitació i
temperatura, el més senzill és el de Gaussen on considera un més àrid quan 2TºC igual o major P mm39
.
34
Al nord valencià s'anomena araboga, és un estat intermedi entre neu i gel (pedra).
35
També anomenat calamarsa consisteix en pedres de tamany menut o molt menut.
36
Quan l'aigua passa directament de l'estat sòlid al gasós parlem de sublimació.
37
Tant la mesura de l'evaporació com de l'evapotranspiració no sol donar mesures molt reals, per tant l'hem d'estimar mitjançant l'ús
d'aparells de medició combinats i altres formules.
38
És a dir per a definir-la ens interessa saber quanta aigua disponible per a les plantes (animals i persones) hi ha disponible. Si hi ha
aigua tot l'any el clima no el considerem àrid, ara bé si durant una part de l'any hi manca l'aigua podem considerar-lo subàrid, i si hi
manca la major part, àrid.
39
Quan la temperatura mitjana del més multiplicada per dos és major a les precipitacions d'eixe més. Té l'avantatge de poder-se
representar en un climograma de forma gràfica.

ELS FACTORS DEL CLIMA
 FACTORS GEOGRÀFICS
Els factors geogràfics que determinen els climes espanyols són els següents:
 Latitud: determina la temperatura; al trobar-se a la zona temperada la península té 4 estacions ben marcades.
 Situació: entre dues masses d'aigua i dos continents, reb influències molt variades.
 Influència de la Mar: sobretot al nord i l'oest, menys important al centre on l'orografia mitiga la influència.
 Relleu: la direcció oest-est dels relleus afavoreix l'entrada de vents de l'oest, i impedeix l'entrada de vents
del nord i sud. Les conques tancades (Ebre, Duero) tenen un caràcter continental.
 FACTORS TERMODINÀMICS
o Circulació en altura: Jet Stream40
. On entren en contacte les masses d'aire tropicals i les masses
polars41
es produeix en altura una corrent de vent que circula en direcció oest-est, separant les altes
pressions dinàmiques de la zona tropical de les baixes pressions temperades del nord.
Els fronts càlids i freds són el reflex en superfície de la separació de masses d'aire del Jet. Així
mateix quan el corrent s'ondula provoca depressions i anticiclons dinàmics que són els que afecten
les zones temperades.
o Circulació en superfície42
:
40
Hi ha dos corrents en Jet, el polar, que és el que ací descrivim per què ens afecta, i el tropical que controla els anticiclons
subtropicals.
41
En este punt es troba un desequilibri d'altura en la troposfera, que pot ser explica l'origen de la corrent. Així la troposfera polar, més
baixa, entra en contacte amb la tropical, més alta, per mig de la corrent en Jet.
Il·lustració 14: Estructura de la zona frontal de les
latituds mitjanes i relació amb el corrent en doll o Jet
Stream. (Rosselló et al.)

 Centres d'acció: anomenem centres d'acció les altes i baixes pressions en superfície. La pressió
que considerem normal a nivell de superfície és de 1016 mb43
, i la representem per mig
d'isobares44
. Per sobre de 1016 mb considerem que ens trobem davant d'una alta pressió45
i per
sota d'una baixa46
.
Podem trobar altes i baixes pressions d'origen tèrmic i dinàmic. Les baixes tèrmiques estan
originades per calfament de la superfície de la terra i es solen dona al damunt dels continents a
l'estiu. Les altes tèrmiques són originades pel refredament de la superfície continental, i es
donen a l'hivern. Les dinàmiques venen donades per la circulació general de l'atmosfera.
42
Una introducció als conceptes bàsics i una explicació simple de la circulació general es troba a:
http://eltiempoatiempo.blogspot.com.es/p/meteorologia-basica.html [data de consulta 11/9/2017]
43
Realmet és de 1013 hpa o mb, però a la pràctica considerem aquesta.
44
Línia que uneix els punts de igual pressió.
45
Les altes pressions es produeixen allà on l'aire té tendència a baixar, i provoquen un oratge estable i sense precipitacions, doncs
l'aire al baixar es calfa, fenòmen contrari a la gènesi de les precipitacions més habitual que ja hem assenyalat.
46
Les altes pressions es produeixen on l'aire puja i afavoreixen l'inestabilitat i, si és donen les condicions d'humitat adients, les
precipitacions.
Il·lustració 15: Principals configuracions
isobàriques en un camp de pressions segons
Quadrat (Rosselló et al.)

 Masses d'aire primari: són grans volums d'aire amb unes propietats físiques, sobretot de
temperatura i humitat, que difícilment varien al llarg de centenars o milers de quilòmetres; que
depenen de la zona d'origen o Font.
A la península ibèrica n'afecten les següents:
A àrtiques; situades sobre el casquet polar, són molt fredes i relativament humides.
P polars: es situen al voltant dels cercles polars, hi ha de dos tipus:
Il·lustració 16: Relació entre la circulació de
la corrent en jet en altura i les depressions i
anticiclons dinàmics en superfície (Strahler)
Il·lustració 17: Ciclons i anticiclons. Font: eltiempoatiempo.blogspot.com

Pc o continentals: molt fredes i seques47
sobretot a l'hivern.
Pm o marítimes: són fredes i humides.
T tropicals: situades sobre els tròpics, són càlides i eixutes, trobem les:
Tc o continentals: situades sobre el continent, molt càlides i eixutes48
, sobretot a l'estiu.
Tm o marítimes: situades sobre l'oceà, càlides i eixutes llevat de les capes baixes carregades
d'humitat de l'oceà.
47
Es tracta de les invasions d'aire siberià.
48
Són les onades de calor d'aire del Sahara.
Il·lustració 18: Esquema on s'indiquen les diverses masses
d'aire i la seua regió Font (manantial), en relaicó amb el front
polar. (Strahler)

 Fronts: són superfícies de contacte entre masses d'aire diferents que no arriben a barrejar-se. El
fet que l'aire fred desplace el càlid obligant-lo a ascendir provoca precipitacions anomenades
frontals.
El més important de tots és el Front Polar, per ser el que presenta major discontinuïtat entre les
masses d'aire i ser l'origen de les depressions del front polar. El seu desplaçament està controlat
en altura pel Jet Stream.
TIPUS DE TEMPS49
Com a resultat dels factors geogràfics i termodinàmics es produeixen una gran variabilitat de temps, però
podem trobar una sèrie de situacions que es repeteixen habitualment.
49
Els exemples pràctics dels tipus de temps es troben representats al llibre de text.
Il·lustració 19: Tipus de masses d'Aire que afecten la península ibèrica. Font:
eltiempoatiempo.blogspot.com

 A LA PENÍNSULA50
o Temps inestable d'hivern51
: el trobem quan l'anticicló subtropical o de les Açores es retira cap al
sud, deixant pas a les borrasques i fronts del front polar que baixen de latitud i afecten la península.
Si no és retira del tot l'anticicló només afecta a la meitat nord.
50
Més tipus de situacions meteorològiques a: <http://eltiempoatiempo.blogspot.com.es/p/situaciones.html> [data de consulta
11/9/2017]
51
Es el tipus de temps habitual no només de l'hivern sinó també de la primavera i tardor.
Il·lustració 20: Elements d'un mapa isobàric en superfície. Font: www.promonautica.com

o Temps estable d'hivern: es produeix sobretot al Gener quan l'anticicló centreeuropeu es reforça i
abraça la península que produeix temps fred i estable; més rarament per ascens en latitud de
l'anticicló de les Açores, que produeix temps estable però més suau.
Il·lustració 21: Pas de borrasques i fronts. Circulació zonal baixa. Font:
eltiempoatiempo.blogspot.com

o Temps estable d'estiu: l'anticicló subtropical puja de latitud abraçant la major part de la península,
les borrasques del front polar només afecten de passada l'extrem nord de la península.
Il·lustració 22: Anticicló centreeuropeu abraçant la península. Font: meteoportugal.com

o Temps inestable d'estiu: és dona quan arriba aire fred en altura i coincideix amb una baixa tèrmica a
la península, ens trobem davant d'una situació de tempestes fortes i extenses que afecten al centre i
l'est penínsular.
Il·lustració 23: Anticicló de les Açores bloquejant les borrasques del front polar. Font:
meteoportugal.com

 A LES CANÀRIES
El temps normal a les Canàries està dominat per l'anticicló subtropical i els vents alisis, que formen
núvols en les zones altes de les muntanyes (medianías) provocant un temps sec i assolellat en la vessant
no afectada pels alisis, i núvols fins i boires a la banda contrària.
A l'hivern el domini anticiclònic es veu trencat per irrupcions d'aire polar que provoquen temporals i
pluges torrencials; i a l'estiu hi ha irrupcions d'aire del Sahara que provoquen onades de calor i
calimes52
.
52
La calima o calitja és una situació atmosfèrica on la visibilitat es veu reduïda per la pols en suspensió, al cas de les Canàries
procedent del veí Sahara.
Il·lustració 24: Aire fred en altura juntament amb baixa tèrmica en superfície. Font:
meteoportugal.com

TIPUS DE CLIMA
El territori espanyol es caracteritza per una àmplia diversitat de climes:
 CLIMA OCEÀNIC
Presenta unes precipitacions abundants i regulars, superiors a 800 mm i amb més de 150 dies de
precipitació, degut al constant pas de depressions del front polar. Es dona un màxim a l'hivern i un
mínim a l'estiu quan ocasionalment arriba l'anticicló.
Les temperatures són suaus i l'amplitud tèrmica escassa degut a la influència de la mar, amb hiverns
moderats i estius suaus.
Exemple de climograma oceànic i mapa de distribució.
 CLIMA MEDITERRANI
És el clima predominant a Espanya, presenta precipitacions escasses i irregulars, generalment entre 800
i 300 mm, i amb una forta sequera estival degut al desplaçament en latitud de l'anticicló subtropical.
Les màximes precipitacions es donen als equinoccis, llevat de les zones properes a l'atlàntic on hi ha un
màxim hivernal. Solen ser de caràcter torrencial i amb una forta irregularitat.
Depenent de les temperatures podem diferenciar tres subtipus:
o Marítim: les temperatures presenten estius calorosos i hiverns suaus. Vora la mediterrània les
precipitacions tenen un màxim a la tardor, degut a la freqüència de temporals de llevant; i al ponent
andalús, un màxim a l'hivern.
o Continentalitzat: en general caracteritzat per una forta amplitud tèrmica i unes precipitacions que
augmenten prop de les muntanyes i disminueixen a les conques internes, més importants a la
primavera i amb un mínim secundari a l'hivern. A les zones altes53
els estius són suaus i els hiverns
molt freds, a les zones mitjanes els hiverns són freds i els estius calorosos i a les zones més baixes
hiverns suaus i estius molt calorosos.
53
Aquelles que estan per damunt dels 800 metres. Les mitjanes d'estiu suaus amaguen una forta amplitud tèrmica entre el dia i la nit.

o Sec o estepari: presenta unes precipitacions inferiors als 300 mm, és dona al SE de la península, allà
on no arriben les depressions del front polar, i amb dificultats les mediterrànies; i a la vall de l'Ebre,
envoltada per muntanyes. Les temperatures són molt continentals a la vall de l'Ebre, amb hiverns
freds i estius molt càlids, i molt suaus a l'hivern i més càlides a l'estiu al SE.
Exemple de climograma mediterrani marítim i mapa de distribució.
Exemple de climograma mediterrani continentalitzat i mapa de distribució.
 CLIMA DE MUNTANYA
Abraça totes aquelles terres situades a més de 1000 metres d'altura. Les precipitacions solen ser
superiors a 800 o 1000 metres i les temperatures presenten una mitjana anual baixa, amb estius frescos i
hiverns molt freds.
Al nord les precipitacions són més abundants i les temperatures més baixes, i no tenen cap més sec.

Al sud minven les precipitacions i els estius són més càlids, i tenen un o dos mesos de sequera.
Exemple de climograma de muntanya i mapa de distribució.
 CLIMA DE LES ILLES CANÀRIES
El fet d'estar situades dins del radi d'acció dels anticiclons subtropicals i dels vents alisis provoquen un
clima peculiar:
Les parts baixes tenen precipitacions escasses (menors de 300 mm), amb un màxim hivernal quan
arriben depressions polars; les zones altes exposades als alisis humits i constants poden arribar a 1000
mm.
Les temperatures són càlides tot l'any i amb una amplitud tèrmica molt baixa, atemperades a l'estiu per
la corrent freda de les Canàries. Com és normal, minven amb l'altura.
Exemple de climograma subtropical i mapa de distribució.
Bibliografia recomanada:
 Terán, Solé i Vilà Geografía General de España Ariel
 Strahler i Strahler Geografía Física Omega
 Rosselló, Panareda i Pérez Cueva Manual de geografia física Universitat de València
 Martin Vide, J. Fundamentos de climatología Analítica Síntesis

Activitats Tema 2:
1. Comenta el següent mapa del temps seguint el model proposat (2 punts)
2. Comentar els mapes del temps següents i relacionar-ho amb el text: (2 punts)

3. Elaborar, comentar i comparar els climogrames de l'activitat 4 de la pàgina 79 del llibre. (3 punts)
El CEAM atribuye la desertificación en Castelló a la
urbanización de los humedales costeros
Los estudios revelan que el cambio de uso del suelo
rebaja la humedad necesaria para provocar la lluvia
estival.
Las últimas investigaciones del Centro de Estudios
Ambientales del Mediterráneo (CEAM) revelan que la
destrucción de humedales costeros y de masa forestal
aparejada al crecimiento urbanístico está provocando en
Castelló la pérdida de tormentas de verano y ha
disparado un proceso de desertificación. Este
comportamiento, detectado en toda la cuenca
mediterránea, se debe a que el proceso de gestación de
tormentas estivales se forma gracias a la humedad que
entra en el interior a través de las brisas marinas.
La brisa que parte del mar registra una media de
humedad de 14 gramos por metro cúbico. A partir de
este punto, y durante su trayecto hacia la monta ña, este
flujo necesita aumentar su humedad hasta los 21 gramos
para que culminar la formación de nubes y que la
tormenta precipite. Los siete grados de humedad extra
necesarios para que se desencadene la tormentase
obtenían antes de las masas forestales, los marjales y los
grandes humedales. Ahora, los vertiginosos cambios del
uso del suelo han cambiado los cañares por cemento y la
vegetación se ha transformado en complejos de negocio
turístico.
Según los datos recogidos por el CEAM en torno a los
últimos 50 años, la reducción de la humedad provoca
que la masa húmeda elevada al interior retorne al mar
sin precipitar y (mezclada con contaminantes y vapor de
agua) sobrecaliente el agua durante periodos de entre 3
y 10 días. Esta concentración incrementa la temperatura
del agua y del ambiente (alrededor de 3 grados en el
último medio siglo) y en otoño desencadena virulentas
lluvias torrenciales en puntos de la cuenca mediterránea
y del continente europeo difíciles de predecir (Córcega,
Cerdenya, norte de África, Europa Central, Europa del
Este…).
El destino de dichas precipitaciones, también conocidas
como Gota Fría, dependerá del sentido de los vientos.
Las lluvias torrenciales, que suelen llegar a la costa
castellonense cuando los vientos soplan del este, pueden
acelerar la desertificación en una franja de 40 kilómetros
entre la costa y el interior. El profesor responsable de la
investigación, Millán Millán, concluye que el descenso
de tormentas ocasionado por la falta de humedad
también incrementó las condiciones que causan
polución por ozono troposférico (o3 ), que a su vez
multiplica el efecto invernadero y reduce las brisas que
inician el proceso natural de las tormentas de verano. Es
un círculo vicioso. El ozono troposférico se genera con
la reacción de la radiación solar de la costa y los óxidos
de nitrógeno emitidos por la industria y los vehículos a
motor. Posee un efecto invernadero 200 veces superior
al del dióxido de carbono (CO2) y sus efectos se
refuerzan con el vapor de agua sobrante de la humedad
no precipitada, que también posee un efecto invernadero
47 veces superior al del CO2. Eso sí, la acumulación del
gas sólo crece cuando no llueve.
Nacho Martín, Levante , 15 agosto 2008

4. Llegir el document adjunt: las gotas frías/danas: ideas y conceptos básicos54
; fer una breu ressenya
d'acord amb el següent esquema: (3 punts)
1. concepte i definició
1. popular
2. científica
2. història i evolució
1. origen i evolució
2. DANA
3. gota fría vs DANA
4. BFA
3. conclusió i valoració
54
Martín León, Francisco (2003) Las gotas frías/danas. Ideas y conceptos básicos Ed. INM
<http://www.aemet.es/documentos/es/conocermas/estudios/dana_ext.pdf> i <https://repositorio.aemet.es/handle/20.500.11765/5117>
[data de consulta: 11/9/2017]

EXEMPLE DE COMENTARI D'UN CLIMOGRAMA:
PASSOS A SEGUIR
 Observarem el climograma, identificarem i anotarem tots aquells aspectes fonamentals per a comentar
més tard.
 Realitzarem un esquema de tot allò que hem de comentar.
 Redactarem el comentari d'acord a aquest esquema.
EXEMPLE D'ESQUEMA A SEGUIR
 Descripció i anàlisi del climograma (temperatura mitjana, precipitació total, distribució de les
temperatures i precipitacions, amplitud tèrmica, estiatges, etc)
 Identificació del clima explicant el perquè d'aquest clima (característiques del clima esmentat:
precipitacions, temperatura, etc.)
 Factors que expliquen el clima (geogràfics i atmosfèrics)
 Localització geogràfica del clima.
 Conclusió (influència del clima en la geografia: activitats humanes, població, agricultura, turisme, etc).
EXEMPLE COMENTAT DEL CLIMOGRAMA D'A CORUNYA:
 Ens trobem davant un gràfic ombrotèrmic o climograma de la ciutat d'A Corunya. El clima que ens
presenta té unes elevades precipitacions (1008 mm anuals) repartides al llarg de l'any, destacant
sobretot les precipitacions de la tardor i hivern (màximes de 135 mm al desembre), de fet els mesos
d'octubre a febrer acumulen més de la meitat de les precipitacions anuals. Els mesos més secs són els
de l'estiu (100 mm del juny a l'agost) sent els mesos de juliol i agost relativament secs, encara que no
presenten una aridesa massa acusada.
Les temperatures són suaus, la temperatura mitjana anual és de 14,4 ºC, amb una amplitud tèrmica
escassa. Les màximes les trobem a l'agost amb 19º C, i les mínimes al gener amb 10º C, amb una
amplitud tèrmica anual de 9º C.
 Podem dir que es tracta d'un clima oceànic degut a les elevades precipitacions, prou ben repartides al
llarg de l'any, escassa amplitud tèrmica, amb hiverns suaus i estius poc calorosos, com correspon al

clima oceànic. Acusa però una certa aridesa estival, que no és suficient per a considerar-lo un clima
mediterrani.
 La proximitat de l'oceà atlàntic és la causa de la poca amplitud tèrmica del clima oceànic, així com la
inèrcia tèrmica de la gran massa marina explica el fet que l'agost siga el mes més calorós i no el juliol,
així com febrer és quasi tan fred com gener. A més, encara que no estiga representat al gràfic l'amplitud
tèrmica diària també és escassa.
La influència oceànica explica també les abundants precipitacions, encara que el fet de no trobar
pràcticament mesos secs ho explica la seua situació geogràfica al nord de la península, afectat durant
pràcticament tot l'any per les borrasques del front polar, sobretot a l'hivern, mentre que la pujada en
latitud del front a l'estiu provoca una disminució de les precipitacions al trobar-se afectat més sovint per
l'anticicló subtropical (o de les Açores).
 Aquest clima es troba al terç nord de la península ibèrica i a la façana atlàntica al nord del Duero,
estenent-se a bona part de l'europa occidental. A la península està clarament delimitat per l'existència
de sistemes montanyosos (Serralada Cantàbrica, Pirineus, Montanyes de Lleó) que impedeixen que
s'estenga la influència oceànica cap a l'interior i cap al sud, i transformen el clima oceànic en clima de
muntanya. Existeix però un clima oceànic de transició caracteritzat per temperatures més extremes i
precipitacions més baixes, i amb una certa sequera estival (2-3 mesos) que s'esten per la vessant sud de
la serralada Cantàbrica i els Pirineus, i el NO de la Meseta.
 El domini climàtic oceànic condiciona un paisatge vegetal que correspon a la regió eurosiberiana
caracteritzat pels boscos caducifolis, moltes vegades substituits per matollars (landes) i prats, aprofitats
per a la ramaderia. L'abundància de precipitacions per tan condiciona el sector primari de la zona
dominat per la ramaderia intensiva i extensiva, així com explica el fet de ser la zona on es concentra la
principal explotació forestal d'Espanya, amb la industria de transformació (paperera i de la fusta)
corresponent.
El mateix fet de l'abundància de precipitacions ha permés un hàtitat tradicionalment dispers, i
l'existència de rius cabalosos encara que curts, que són aprofitats per a produir energia elèctrica, i que
aporten gran quantitat de nutrients a la plataforma marina (i les ries) del litoral, contribuint a formar la
principal zona pesquera d'Espanya, i que ha donat peu a l'existència d'una potent indústria
agroalimentària (conservera i pesquera) així com a l'aparició de drassanes.

EXEMPLE DE COMENTARI D'UN MAPA DEL TEMPS:
PASSOS A SEGUIR
 Observarem el mapa, identificarem i anotarem tots aquells aspectes fonamentals per a comentar més
tard.
 Realitzarem un esquema de tot allò que hem de comentar.
 Redactarem el comentari d'acord a aquest esquema.
EXEMPLE D'ESQUEMA A SEGUIR
 Identificació del mapa (tipus de mapa, característiques, etc.)
 Descripció del mapa (que es veu, que representa, etc.)
 Comentari d'allò que representa (variables espacials, per on està distribuït)
 Explicació del fenomen geogràfic representat. (d'acord amb els nostres coneixements en la matèria).
 Conclusió (podem fer un resum o extraure les nostres pròpies conclusions).
EXEMPLE COMENTAT DELS MAPES DEL TEMPS:
Anàlisi de superfície. 6-11-1984

Topografia de la superfície de 500 hpa. 6-11-1984
 Ens trobem davant de dos mapes del temps, un que analitza la situació en superfície i l'altre en altura
del dia 6-11-1984; on podem observar al primer, les isòbares, els diversos centres d'acció i els fronts
associats; i al segon l'altura on es troba la isòbara de 500 hpa (o mb), així com la temperatura de l'aire
en graus en eixa mateixa alçària.
 Al primer mapa podem observar tres centres d'acció; en primer lloc un anticicló poc profund situat
sobre Islàndia, i un altre més potent a l'oceà atlàntic, sobre les illes Açores; mentre que just al nord de
Galícia trobem una profunda depressió amb quatre línies frontals associades.
Un front fred al sud que travessa la península ibèrica i s'allarga fins les Canàries; un front ocluit a l'est
que s'estén per les illes Britàniques fins la península de Jutlàndia, enllaçant ací amb un front càlid que
travessa Europa de nord a sud fins al golf de Gènova on continua un front fred; un altre front ocluit que
s'allarga cap al nord; i un darrer front fred que marxa en direcció oest per l'atlàntic.
Al segon mapa trobem unes altes pressions relatives sobre Islàndia, reflex en altura de les altes
pressions superficials; acompanyades per dos depressions al sud i est d'Islàndia, mentre que sobre
l'atlàntic est trobem un tàlveg (vaguada) on els vents baixen del NW fins a la península ibèrica, girant
al SW a partir d'ací; acompanyat açò d'n embossament d'aire fred en altura. Trobem també una
depressió relativa situada sobre el mediterrani central.
 Bàsicament es tracta d'una situació on trobem una depressió del front polar (amb fronts associats) en
superfície, reflex d'una ondulació del corrent en jet en altura, com mostra la direcció dominant dels
vents en altura; i que provocarà l'arribada d'una massa d'aire de procedència polar marítima,
relativament freda i humida sobre la península. Aquest fet, sumat a la presència d'una borrasca amb un
sistema frontal fred associat, que agrana la península d'oest a est, ens permet parlar d'un oratge
inestable, amb precipitacions abundants a tota la façana oest de la península, i que previsiblement
s'estendrà a la resta d'Espanya, amb la possible excepció del sudest peninsular on el front arribarà
massa desgastat per a provocar precipitacions notables. Fins i tot les Illes Canàries es veuen afectades
pel fregament de la cua del front fred, que provocarà pluges dèbils a les illes més orientals.
Com observem al mapa d'altura, aquesta situació ve acompanyada d'aire fred en altura; i tractant-se del
més de novembre, podem parlar d'un fort temporal al nord, amb precipitacions en forma de neu a les
principals serres de la península, especialment abundants i a cotes més baixes al massís Gallec i la
Serralada Cantàbrica.

 Aquests mapes representen una típica situació de temporal de l'oest que sol afectar a la península des de
la tardor a la primavera; quan l'anticicló subtropical o de les Açores es retira cap al sud i l'interior
atlàntic (encara podem vore'n un extrem al SW del mapa), i les borrasques del front polar, associades al
corrent en jet, baixen de latitud afectant la península ibèrica i el nord d'Àfrica. Igualment podem
observar com la borrasca que es representa en superfície està formada sobre una ondulació dels vents
en altura fruit, a la seua vegada, d'una ondulació del corrent en jet.
És la repetició de situacions com aquesta el que fa de la tardor i la primavera un temps inestable i de
pluges més abundants a la major part de la península, mentre que a l'hivern l'anticicló Siberià treu el
nas sobre Europa i provoca temporades de fred i temps estable; mentre que a l'estiu és l'anticicló
subtropical qui puja de latitud afectant la major part de la península, llevat de l'extrem nord. Aquesta
repetició de situacions atmosfèriques és el que provoca els diferents tipus de clima que tenim a
Espanya.
 Resumint, els mapes ens mostren que estem davant d'una situació de temporal de l'oest,típic de la
tardor i l'hivern, que durà pluges i nevades abundants a gran part de la península, arribant a afectar fins
i tot les Canàries. Aquesta situació està associada a les ondulacions del corrent en jet i al seu
desplaçament cap al sud fruit de la basculació estacional dels principals centres d'acció dinàmics del
planeta a l'hivern boreal, i al nord al nostre estiu; que al cap i a la fi, és el causant del clima mediterrani
d'estius secs que afecta bona part de la península.

TEMA 3
LA DIVERSITAT HÍDRICA I BIOGEOGRÀFICA D'ESPANYA
LA DIVERSITAT HÍDRICA
Quan parlem de la diversitat hídrica no ens referim només als rius, sinó a les aigües en general, bé correguen
en forma de rius, es troben emmagatzemades en llacs o en aqüífers subterranis. Si al llarg del tema ens centrem
més en els rius és per la manca de llacs importants a Espanya i el poc coneixement que encara es té de les
aigües subterrànies; a més de la major facilitat d'ús i regulació de les aigües superficials.
 FACTORS D'INFLUÈNCIA
Les aigües estan condicionades per una gran varietat de factors; físics i humans, entre ells els més
destacats són:
 El Clima: principal factor que condiciona l'aigua, degut a l'abundància o escassesa de
precipitacions, i com es reparteixen estes al llarg de l'any.
 El Relleu: que influeix en l'organització de les conques fluvials i el recorregut dels rius.
 La Litologia: que facilita o impedeix la circulació superficial i subterrània de les aigües, i la
creació d'aqüífers.
 La Vegetació: encara que va lligada al clima, augmenta les precipitacions, i evita l'evaporació
afavorint l'abundància d'aigua.
 L'Èsser humà: que en darrer terme regula, extreu i utilitza l'aigua.
 ELS RIUS ESPANYOLS
Parlarem primer dels factors que influeixen en els rius,
per a centrar-nos més tard en la seua distribució.
o Factors que influeixen:
 Clima: és qui determina el cabal absolut55
i el
règim d'un riu, és a dir les variacions estacionals
que es produeixen al seu cabal.
 Tipus de precipitacions: depenent del tipus de
precipitacions tenim rius de règim nival, pluvial o
mixt. Als règims pluvials les variacions de cabal
depenen només de les precipitacions, mentre que
als nivals ho fan del desgel56
.
55
És la quantitat d'aigua que passa per un
56
Presenten un cabal mínim a l'hivern quan l'aigua està emmagatzemanda en forma de neu, i un màxim a finals de la primavera
corresponent al desgel.
Il·lustració 25: Naixement del río Tinto.

 Relleu: determina la conca hidrogràfica, la pendent i l'erosió.
 Conca hidrogràfica: és el territori les aigües del qual aboquen a un mateix riu, inclou el riu
principal i els seus afluents. Les serres que partixen aigües de dos conques les anomenem
divisòries d'aigües. El conjunt de conques que aboquen a una mateixa mar és la vessant
hidrogràfica57
.
 Pendent i erosió: són dos conceptes molt lligats, doncs quan més curt és el riu i a més altura
naix hi ha més pendent, i aquesta afavoreix l'erosió58
.
57
A espanya tradicionalment en distinguim tres: mediterrani, cantàbric i atlàntic. Encara que els dos primers els podem agrupar en un
de sol. Quasi el 70% del territori vessa les aigües a l'atlàntic (i cantàbric) i la resta a la Mediterrània com a conseqüència de la
inclinació de la Meseta.
58
En general els rius a la part alta de la conca presenten una erosió més gran, i a la part baixa, per contra, sedimentació.
Il·lustració 26: Règim hidrogràfic dels grans rius de la
Meseta. (Teran et al.)

o Vessants hidrogràfics
 Cantàbric: presenta rius curts degut a la proximitat de les muntanyes a la mar, i cabalosos; amb
un règim regular gràcies al clima oceànic. Solen ser de règim pluvial o mixt (influència nival en
la capçalera).
 Atlàntic: són rius llargs, que travessen tota la Meseta, presenten un règim pluvial molt irregular,
amb un estiatge59
a l'estiu a causa del clima mediterrani dels llocs per on passen, i aigües altes
primaverals.
 Mediterrani: excepte l'Ebre60
són rius curts i encaixats que naixen a les muntanyes de prop de la
mar. Tenen un règim irregular amb estiatges prolongats a l'estiu i crescudes fortes a la tardor.
Hui en dia es troben molt regularitzats per la construcció de pantans. També trobem rambles i
rius Secs que només duen aigua quan plou molt.
59
Període durant el qual el riu duu poc de cabal o fins i tot arriba a secar-se, malgrat el nom no té per què ser sempre a l'estiu.
60
L'Ebre és l'únic gran riu espanyol que vessa a la Mediterrània; presenta un cabal prou regular i molt complex, doncs el seu règim
pluvionival en origen es veu molt influit pels rius que baixen dels Pirineus, amb forta influència nival, això fa que els estiatges siguen
curts i les aigües altes es presenten a la primavera.
Il·lustració 27: Vessants i confederacions hidrogràfiques d'Espanya. (Geografia,
Ed. Anaya)

o Les illes
A les illes (Balears i Canàries) no hi ha rius pròpiament dits, només alguns torrents d'escàs cabal
duen aigua la major part de l'any. Depenen per tant dels aqüífers subterranis i les desaladores per a
l'abastiment de la població.
 ELS LLACS I ZONES HUMIDES
o Els llacs: malgrat que hi ha més de 2.000 llacs a
Espanya, realment són o molt menuts o estacionals, i
molts d'ells s'han dessecat per conseqüències naturals61
o humanes. Depenent del seu origen podem distingir:
Llacs endògens: formats per processos orogènics:
tectònics o volcànics (pocs).
Llacs exògens: càrstics (dissolució dels materials),
eòlics, endorreics (regions àrides sense eixida a la mar),
glacials (els més abundants, excavats per les glaceres
d'alta muntanya) i litorals o albuferes.
o Les zones humides: són extensions de terreny cobertes
per aigües poc profundes, almenys en una part de l'any.
S'inclouen ací llacunes, maresmes, marjals, albuferes,
61
Han estat reblits de sediments.
Il·lustració 28: Mapa extret de Teran, et al.
Il·lustració 29: Ibons d'orígen glacial als
Pirineus.

deltes i torberes. Tenen un gran interès biològic i per això estan protegides per llei, malgrat tot
pateixen moltes agressions per l'home que les desseca per tal d'aprofitar les terres o per l'extracció
abusiva d'aigua.
 ELS AQÜÍFERS
Són embossaments d'aigües subterrànies que es formen a causa de la infiltració a la terra de l'aigua de
pluja, i l'acumulació en un estrat impermeable.
Poden descarregar a traves de rius o brolladors (fonts, ullals) o directament a la mar (dolços).
Generalment les aigües profundes manquen d'oragnismes nocius i són aptes per al consum humà i
mantenen una composició i temperatura estables.
Actualment presenten greus problemes de contaminació, sobreexplotació i salinització.
Malgrat ser poc conegudes i estudiades fins a èpoques molt recents, hui en dia bona part del consum
humà d'aigua, sobretot a les zones més seques d'espanya es fa aprofitant les aigües subterrànies. Els
aqüífers més important es troben a les zones de sediments terciaris i a prop dels rius.
LES FORMACIONS VEGETALS
La vegetació o flora és el conjunt d'espècies vegetals d'un territori.
Aquest conjunt el podem agrupar amb altres de semblants que conformaran regions i regnes florals.
Il·lustració 30: Vegetació potencial d'Espanya. Font: departament de Geografia, Universidad de Zaragoza.

La península ibèrica es troba dins el regne holàrtic i subdividida en tres regions florals:
 Regió boreoalpina: a les zones més altes dels Pirineus i Serralada Cantàbrica
 Regió eurosiberiana: al nord de la Península i zones altes del Sistema Central i Ibèric
 Regió Mediterrània: la resta de la península
 Regió Macaronèsica: present a les illes Canàries
 FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA VEGETACIÓ
La vegetació està integrada per formacions vegetals classificades per mida i fesomia (aspecte): bosc,
matoll i prat.
A espanya estan representades més de 6.000 espècies vegetals degut a:
 Factors físics: la diversitat de climes, relleus i la situació entre mars i continents.
 Factors humans: introducció d'espècies, i modificació de la vegetació clímax62
per una altra de
secundària63
.
 ELS PAISATGES VEGETALS
El paisatge vegetal és el conjunt de la vegetació realment existent a una àrea, siga potencial o
secundària64
.
La vegetació es troba estretament relacionada amb el clima65
per tant estudiarem els paisatges en
relació amb els climes:
o Paisatge oceànic és dins la regió eurosiberiana. Podem trobar diferents formacions vegetals:
Bosc caducifoli; seria la seua vegetació clímax; es tracta de boscos d'arbres alts, tronc recte i fulla
gran que cau a la tardor, acompanyats d'un sotabosc pobre de falgueres i molses. Les espècies
dominants són les fagedes que ocupen les zones muntanyoses, preferentment calcàries; i el roure
pènol o Carballo66
, que ocupa les zones més baixes acompanyat per un sotabosc més ric i variat. En
estat natural es troben bosquets d'oms, til·lers (o tells), avellaners i castanyers, que han estat
ampliats per l'home en profit propi.
Landa; es tracta d'una densa vegetació de matolls, de fins
a 4 metres d'altura, format per brucs, ginestes, piornos,
que apareix de forma natural per sobre els 1500 metres, i
per sota en llocs on s'ha eliminat el bosc.
Prats; d'herbes anuals, per sobre de 2000 metres, encara
que es troben molt estesos afavorits per l'home per tal
d'aprofitar-los com a aliment per al bestiar.
Les zones oceàniques de transició estan ocupades per
àrees de roure reboll i roure de fulla gran67
. També hi ha
grans extensions de pinar i eucaliptus de repoblació,
espècies de creixement molt ràpid.
62
S'anomena vegetació clímax o potencial a la vegetació natural que existiria en una zona sense la intervenció de l'home.
63
La vegetació secundària és la que substitueix a la clímax per influència humana. Hi ha diverses sèries de substitució; així el
carrascar es substituit pel pinar, i aquest per la màquia, i aquesta pel matollar.
64
El projecte Corine Land Cover de la Unió Europea analitza els usos del sòl a tota europa, així com els canvis que es produeixen
amb el temps. A Espanya també hi ha el el SIOSE (Sistema de Información de Ocupación del Suelo de España) que és un projecte
semblant.
65
Les plantes per a crèixer necessiten unes determinades condicions de temperatura i humitat, per tant, cada planta o grup de plantes
s'adapten a un clima que els resulta apropiat.
66
Quercus robur, el nom popular o comú de les plantes varia molt d'un lloc a un altre, per tal d'evitar confusions es recomanable usar
el nom científic que no deixa dubtes.
67
Quercus petraea, Quercus humilis, Quercus pyrenaica.
Il·lustració 31: Bosc caducifoli.

o Paisatge mediterrani està dins la regió mediterrània.
La principal característica del clima mediterrani és la sequera estival, i la seua vegetació presenta
una sèrie d'adaptacions a la mateixa: arrels desenvolupades, fulles perennes i esclerofil·les, etc68
.
L'espècie dominant és l'alzina o carrasca69
, arbre resistent a la sequera, al fred i a la calor; per tant
hauria de ser el més estès a la península; però la utilització per a carbó, llenya i el desboscament per
a cultius l'ha reduït a zones marginals.
La surera70
es troba en zones més càlides i un poc més humides, i sobretot silícies; és per tant
l'alzina dominant a l'oest de la península.
El Pi i els pinars són formacions secundàries, que s'adapta
a les condicions més fredes i àrides i s'estén amb la
desaparició de l'alzinar. Ha estat fomentat per l'home per
a l'aprofitament de la fusta.
Els matollars formen boscos clímax a les zones de clima
mediterrani sec, però s'han estès per bona part de la
península al desaparèixer els boscos originals trobem tres
tipus:
Màquia: formació densa, impenetrable de fins a dos
metres d'altura formada per coscolls, brucs, ginestes i
llentiscle.
Garriga: formació arbustiva més baixa que no sempre
cobreix el sòl; formada per ginestes, romer, estepes i timons.
L'estepa: formació de zones àrides o semiàrides (o allà on s'han degradat les anteriors),
caracteritzada per arbustos i matolls: espins, margalló, timó, esparts i espàrrecs.
o Paisatge de ribera és indiferent en quan a la regió, es troba vora l'aigua.
Com el seu nom indica es troba a la vora dels rius i trobem una gradació d'espècies de més prop a
més lluny de l'aigua segons les seues necessitats: vern, salze, xop (pollancre) i àlber.
o Paisatge de muntanya es troba a la regió boreoalpina
Trobem una vegetació disposada en estatges o pisos, conforme pugem en altura. Trobem
diferències depèn de les zones muntanyoses.
Pirineus: trobem tres estatges ben marcats: subalpí, alpí i nival; al primer hi ha avets, pi roig i pi
negre (pinus uncinata) acompanyats de rododendres i nabius; al segon només trobem prats; i al
tercer neus perpètues.
A la resta de muntanyes en general, trobem un
estatge supraforestal de matolls (landa, savines)
diferent segons el clima; i prats d'alçada, més
abundants al nord i substituïts a les muntanyes
mediterrànies per matolls espinosos.
o Paisatge Canari s'inclou dins la regió macaronèsica.
La vegetació de les illes Canàries té una riquesa
extraordinària, amb influències atlàntiques,
mediterrànies i africanes; i amb una gran varietat
d'endemismes71
i relíquies72
botàniques.
68
Algunes plantes presenten les fulles reduïdes a espines per a evitar la transpiració, altres són dures i amb ceres i olis (aromàtica a
vegades) que la redueixen, i gairebé totes tenen un sistema radicular molt potent i són perennes.
69
Alguns biòlegs diferèncien l'espècie Quercus ilex (alzina) de la Quercus rotundifolia (carrasca) altres no les consideren espècies
diferents.
70
Quercus suber; s'han mantingut els seus boscos donat l'aprofitament de la seua escorça: el suro.
Il·lustració 32: Màquia mediterrània.
Il·lustració 33: Pinar d'alta muntanya.

Trobem una sèrie d'estatges on de més avall a més amunt trobem: cardones i tabaidas (matollars
secs), palmera canària, drago i savina, laurisilva i fayal-brezal (boscos únics en el món), coníferes
(pi i cedre canaris), i matolls dispersos.
BIBLIOGRAFIA RECOMANADA
 Terán, Solé i Vilà Geografía General de España Ariel
 Rosselló, Panareda i Pérez Cueva Manual de geografia física Universitat de València
 Costa, Manuel La vegetació al País Valencià Universitat de València
 Galán, P. et al. Árboles y arbustos de la península ibérica e Islas Baleares. ed. Jaguar
71
Espècies o formacions vegetals pròpies d'un lloc.
72
Vegetació que va ocupar grans extensions en altres èpoques i hui en dia es troba arraconada en xicotets llocs. Per exemple la
laurisilva, el pinsapo, Savina vera, etc.

ACTIVITATS TEMA 3:
1. Construeix i comenta gràfics de règim fluvial o hidrogrames d'acord amb l'exemple. Comenta'n 5 de
manera més breu i 1 més extensament. (4 punts)
G F Mç Ab Mg Jn Jl Ag S O N D
0,76 1,23 1,08 0,8 0,96 1,29 0,72 0,88 1,08 1,36 0,91 0,9
1,93 1,82 1,82 1,37 0,85 0,53 0,26 0,2 0,23 0,39 0,92 1,62
0,75 1 1,37 1,42 1,65 1,44 0,83 0,44 0,44 0,62 0,98 1,01
0,87 1,22 1,77 2,02 2 0,86 0,24 0,04 0,25 0,46 1,1 1,14
1,17 2,09 2,23 1,4 0,76 0,56 0,4 0,39 0,44 0,53 0,81 1,18
0,4 0,35 0,65 0,8 1,8 2,6 1,5 1 1 0,8 0,7 0,5
2. A partir de les dades següents elabora i comenta la clisèrie de la Serra d'Albarracín73
. (4 punts)
ALTITUD
(m.s.n.m.)
SOLANA
(calcària)
UMBRIA
(calcària)
SOLANA (silícia) UMBRIA (silícia)
Fins a 900
Carrasca
quercus rotundifolia
Pi negre
pinus nigra
Carrasca
Carrasca
900 - 1300
Pi negre
pinus nigra
Pi negre
pinus nigra
Pi rodeno
pinus pinaster
Pi rodeno
pinus pinaster
1300 - 1500
Savina
juniperus thurifera
Reboll
quercus faginea
Pi rodeno
pinus pinaster
Roure
quercus pyrenaica
Més de 1500
Pi roig
pinus silvestris
Pi roig
pinus silvestris
Pi roig
pinus silvestris
Pi roig
pinus silvestris
73
Adaptat a partir de: de Jaime, Chabier Paisaje protegido de los pinares del rodeno y sierra de Albarracín Prames, Zaragoza, 1996

3. Completa els següents quadres comparatius: (2 punts)
Vessant cantàbric Vessant atlàntic Vessant mediterrani
Longitud
Força erosiva
Cabal i règim
Exemples
SÒLS ZONALS SÒLS INTRAZONALS
I AZONALSDe clima oceànic De clima mediterrani
Roques silícies
Roques calcàries
Roques argiloses

COMENTARI D’HIDROGRAMA
ESQUEMA A SEGUIR
1. IDENTIFICACIÓ
1. Tipus de gràfic: Hidrograma
2. Anàlisi del gràfic
3. Règim del riu representat
2. ZONA GEOGRÀFICA
1. Relleu
2. Clima
3. Litologia
3. CONCLUSIONS
1. Influència sobre l'activitat humana
2. Altres conclusions
Font: Sánchez Fabre, M. modificat74
EXEMPLE DE COMENTARI
IDENTIFICACIÓ
El gràfic davant exposat representa un hidrograma, çò és un gràfic que representa la variació en el temps d'una
informació hidrològica, en aquest cas del règim d'un riu, representat no de forma absoluta sinó mitjançant el
cabal relatiu o coeficient de cabal mensual (K). A l'eix de les Y trobem precisament la K, mentre que a les X
trobem els mesos de l'any.
L'hidrograma a comentar és el del riu Guadalaviar a San Blas (Teruel) abans d'unir-se amb el Alfambra, des
d'on sol anomenar-se Turia.
74
Sánchez Fabre, M.; Ollero Ojeda, A. y Lozano Tena, M.V. “El río Guadalaviar: su comportamiento hidrológico ” Rehalda
Nº 7 CECAL, Tramacastilla, 2005
GENER
FEBRER
MARÇ
ABRIL
MAIG
JUNY
JULIOL
AGOST
SEPTEMBRE
OCTUBRE
NOVEMBRE
DESEMBRE
0,0
0,2
0,4
0,6
0,8
1,0
1,2
1,4
1,6
1,8
1,4
1,5
1,6
1,3 1,3
1,1
0,6
0,4
0,5
0,6
0,8
1,0
GUADALAVIAR: SAN BLAS
M: 1,98 m3/s Mr: 2,14 l/s/km2
MESOS
K

Com podem vore a l'hidrograma el cabal mitjà o mòdul són 1,98 m3
/s, mentre que el cabal relatiu és de 2,14
l/s/km2
, un valor més bé baix, mentre que el coeficient d'irregularitat, és a dir la diferència entre el mes
d'aigües més altes i més baixes és de 4,6.
Presenta aigües altes de Gener a Juny i aigües baixes de Juliol a Novembre, estant el Desembre en la mitjana.
El mes amb major cabal relatiu és Març amb 1,6 i el menor l'Agost amb 0,4.
El règim fluvial és simple, les aigües altes comencen a l'hivern, amb un pic al Març i que s'allarga fins ben
entrat Juny degut en part al règim de pluges primaverals i també a una certa influència nival que es ben present
al Març quan es produeix el desglaç. L'estiatge es prolonga des del Juliol fins al Desembre, mostrant la poca
influència que les pluges de tardor tenen en el seu règim.
Per tot això podem classificar que el Guadalaviar al seu pas per San Blas presenta un règim a meitat camí
entre el pluvial mediterrani continentalitzat i el pluvionival al estar matisat per l'altura de la major part de la
conca hidrogràfica que aporta una certa influència nival.
ZONA GEOGRÀFICA
El Guadalaviar drena bona part de la Serra d'Albarracín en Teruel, que forma part de la branca castellana del
Sistema Ibèric, separada de l'aragonesa per la fossa del Jiloca.
Tota la zona de la Serra d'Albarracín i la seua veïna Serrania de Conca és un nus orogràfic molt important,
naixent ací, entre altres rius, el Tajo, Xúquer, Cabriol i el propi Guadalaviar, tots ells en un radi de molt pocs
quilòmetres. En la capçalera tots ells presenten un règim pluvionival afavorit per l'altura a la qual naixen (vora
els 1500 metres) i la presència de neu, almenys de Desembre a Març, a les moles que els envolten.
El clima de muntanya de la capçalera, amb abundants precipitacions, superiors als 1.000 mm a l'any es veu
transformat ja a la part baixa de la conca en un clima continental (àrid a la fossa de Teruel). Les principals
pluges es donen a l'hivern i la primavera, amb un mínim de precipitacions a l'estiu. El règim del riu reflecteix
perfectament eixa pauta, només matisada per la presència de neu.
La litologia dominant en la conca del Guadalaviar és la calcària, per tant, malgrat l'abundància de les
precipitacions el modul relatiu és més bé escàs degut a la important infiltració i circulació subterrània, present
en tota la conca, com ho palesa l'abundància de ressurgències en les zones de contacte amb estrats
impermeables, moltes d'elles fora de la conca del riu.
CONCLUSIONS
Encara que l'aigua del riu no és molt aprofitada en la Serra, donat que en bona part el Guadalaviar travessa
importants congostos, ja a l'altura de San Blas quan s'obri en una xicoteta Vega és aprofitada per a regar, i és
ací on es troba el pantà de El Arquillo, que regula el règim natural del riu i emmagatzema aigua per tal de ser
usada per al regadiu aigües avall.
Esta regulació és necessària doncs l'època de major cabal no es correspon amb la màxima necessitat hídrica de
la major part dels conreus, essent necessari emmagatzemar-la per tal d'usar-la posteriorment.
Veient també l'hidrograma podem afirmar que el major risc de crescudes per a les construccions humanes de
les seues vores es troba, no a la tardor com sol ser freqüent als rius mediterranis, sinó a la primavera.
En resum, el riu Guadalaviar en el tram de la seua capçalera presenta un règim mixte pluvionival, que aigües
avall esdevé un règim mediterrani típic, tot tenint en conte que la major part dels rius mediterranis d'una certa
llargària75
naixen a les modestes muntanyes que envolten la mar i per tant, tots ells presenten un règim
semblant en capçalera, modificat a la desembocadura per tots els afluents que drenen les terres baixes i que els
aporten aigua a la tardor, principalment, presentant-se moltes vegades eixuts la resta de l'any.
75
Millars, Xúquer, Segura, Ter, Llobregat...

COMENTARI CLISÈRIE
ESQUEMA A SEGUIR
1. IDENTIFICACIÓ
1. Tipus de gràfics
2. Localització del sistema muntanyós
3. Descripció dels elements
4. Estatges representats
2. ANÀLISI
1. El perquè dels estatges
2. Diferències entre solell i obac
3. INTERPRETACIÓ
1. Regió Biogeogràfica
2. Explicació dels estatges
3. Relació amb l'home
Clisèrie de la vall del riu Cervol al terme municipal de Vallibona.
Font: Soriano Martí, Javier Sostenibilidad de ida y vuelta en el bosque mediterráneo 76
76
Ponència presentada per al curs Geografia, sociedad y territorio Cefire Castelló, 8 febrer 2010
T RMINO MUNICIPAL DE VALLIBONAﾃ
TÉRMINO MUNICIPAL DE EL TORO
PINO NEGRO
PINO SILVESTRE
MATORRAL
CARRASCA
QUEJIGO
SABINA
LEYENDA

IDENTIFICACIÓ
El gràfic anterior ens mostra una clisèrie o esglaonament de la vegetació en diferents estatges en raó de l'altura
i l'orientació.
Al contrari del que es sol representar habitualment en este cas no es representen els estatges de vegetació d'una
serra sinó d'una vall envoltada de dos serres; la Serra de la Creu i la Serra del Turmell. A l'esquerra del gràfic
es representa la serra de la Creu en la seua vessant de la solana77
mentre que a la dreta trobem l'ombria de la
serra del Turmell. En este cas la clisèrie comença al fons de la vall a 600 metres d'altura, pujant fins al cim de
les serres, 1100 per a la Creu i 1300 per al Turmell.
A la vessant de la solana trobem un primer estatge de vegetació que correspon al carrascar (quercus ilex sbsp
ballota) que s'estén pràcticament des dels 600 metres del fons de la vall on comença el gràfic fins als 1100 de
les parts altes de la serra, trobem però, sobre els 600-700 metres unes taques de matollars pot ser corresponents
a un crestall rocós amb un sòl més pobre. Sobre els 800 metres d'altura trobem una clapa de pi negre (pinus
nigra) seguida d'una extensió de matollar en una zona més pendent, pot ser esta la raó de no poder
desenvolupar-se un bosc. Per sobre d'esta altura trobem un carrascar entreverat amb roure valencià (quercus
faginea).
A la vessant de l'ombria trobem des dels 600 fins als 850 metres una roureda de roure valencià per sobre de la
qual hi ha un pinar de pi negre fins als 1000 metres, altura a partir de la qual va deixant pas a un pinar de pi
roig (pinus sylvestris).
ANÀLISI
L'escalonament en diferents pisos o estatges de vegetació que trobem es degut sobretot a la disminució de la
temperatura al pujar en altura; 0,6ºC cada 100 metres de mitjana. A més a major altura hi ha un increment de
les precipitacions per l'efecte orogràfic que provoca l'ascens forçat d'una massa d'aire i la formació de núvols i
pluges, tenint així un clima diferent del que hi ha al peu de la muntanya.
També influeix l'orientació de les muntanyes, així trobem que al solell el roure només apareix a les parts més
altes i fresques de la serra, mentre que a l'obaga on la temperatura és menor i la humitat es manté més degut a
la menor exposició al sol, el trobem des dels 600 metres.
INTERPRETACIÓ
En esta clisèrie podem observar en una mateixa vall el pas d'una vegetació mediterrània corresponent a un
clima mediterrani típic a una vegetació eurosiberiana més pròpia d'un clima oceànic, passant per una sèrie
d'estadis de transició.
Així trobem a la solana un carrascar, vegetació típica de l'espanya mediterrània, sobretot de l'allunyada de la
mar, amb el seu acompanyament de matolls que només dominen quan les condicions del terreny són
suficientment dures per a l'establiment del bosc (sòls dèbils i pobres, pendents acusades). Ja a les parts altes el
carrascar va deixant pas a un pinar de pi negre i a rouredes de roure valencià, el pi negre el trobem en una zona
més plana i que pot afavorir l'acumulació d'humitat i la roureda a les parts més altes i fresques. Les dos
espècies corresponen als boscos de transició de la regió mediterrània cap a l'eurosiberiana, sempre sobre sòls
calcaris; el seu homònim sobre sòls silicis seria el roure reboll (quercus pyrenaica).
77
Solell i solana són termes sinònims que fan referència a la part més exposada al sol de les muntanyes, normalment al Sud. Ombria i
obaga es refereixen a la part contrària que mira al Nord. A les nostres muntanyes a més la part Nord està més exposada als vents
humits del NW i NE i per tant rep més precipitacions.

A la vessant de l'ombria, més fresca, s'inicia la sèrie amb les rouredes per a deixar pas cap als 800 metres al
pinar de pi negre, per a acabar la sèrie amb un pinar de pi roig, espècie ja típicament eurosiberiana i que es
troba al cims de moltes muntanyes ibèriques abans de l'estatge supraforestal. De fet només als Pirineus trobem
per sobre d'aquest estatge un altre estatge forestal, el pi negre (pinus uncinata) abans de deixar lloc als prats
alpins.
Bona part dels carrascars, així com moltes rouredes han estat tradicionalment artigades per a establir terres de
cultiu havent desaparegut el que, sens dubte, és el paisatge natural dominant a Espanya. A més les rouredes
han perdut part de la seua antiga extensió en favor dels pins, així bona part dels pinars de pi negre que trobem
no són totalment naturals sinó que ocupen una major extensió en detriment d'altres espècies afavorits per
l'aprofitament de la seua fusta que ha fet tradicionalment l'home, eliminant les espècies que el podien
desplaçar.
Ara bé, d'un temps a esta part la disminució de la població rural i la caiguda de la rendibilitat de l'aprofitament
forestal, a banda d'afavorir els incendis, ha dut a una recuperació de la superfície forestal i també a una
recolonització d'espais forestals perduts per les espècies que tradicionalment l'han ocupat de forma natural.
Il·lustració 34: La Serra de la Creu des del Turmell.

TEMA 4
ELS PAISATGES NATURALS
I LES INTERRELACIONS NATURA-SOCIETAT
ELS GRANS PAISATGES NATURALS
LES ZONES OCEÀNIQUES
ZONA Nord de la Península i Galícia
CLIMA Oceànic:
 precipitacions abundants i regulars
 temperatures suaus i amplitud tèrmica baixa
VEGETACIÓ  Bosc caducifoli (fajos i roures)
 Landa: matollar d'argelaga, bruc i ginesta
 Prats
AIGÜES Rius del vessant cantàbric i el Minyo. Abundants, cabalosos, regulars i
curts.
SÒLS  Roquissar silici: terra bruna, aptes per al cultiu i pastures en
zones planes; Rankers per a pastures i boscos en pendent.
 Roquissar calcari: terra bruna apta per a cultius i prats; terra
fusca en zones amb pendents per a boscos.
LES ZONES MEDITERRÀNIES
ZONA resta de la península, Balears, Ceuta i Melilla
CLIMA Mediterrani:
 Precipitacions escasses amb sequera estival.
 Temperatures càlides a l'estiu, i a l'hivern suaus a la costa i
fredes a l'interior.
VEGETACIÓ  Bosc perennifoli (alzina o carrasca i surera)
 Màquia de matolls densos (estepa, llentiscle)
 Garriga de matolls baixos (timó, romer)
 Estepa en zones seques (margalló, espart)
AIGÜES  Rius del vessant atlàntic, llargs i amb estiatges a l'estiu
 Rius mediterranis curts (llevat de l'Ebre), irregulars i amb fort
estiatge a l'estiu.
SÒLS  Sobre roca silícia: terra bruna pobra destinat a pastures
 Sobre roca calcària sòls rojos molt fèrtils per a cultius i terra
rossa per a cultius arboris
 Sobre argila i marga, vertisòls, molt fèrtils per a tot tipus de
cultius.

LA MUNTANYA
ZONA Territoris per damunt dels 1.000 metres d'altura
CLIMA Clima de Muntanya:
 Precipitacions abundants i distribuides segons zona.
 Temperatura baixa, estius frescos i hiverns freds.
VEGETACIÓ Escalonada en estatges:
 Pirineus: subalpí (coniferes), alpí (prats) i nival
 Resta: es passa directament a un estatge amb matolls i prats.
AIGÜES Rius de Muntanya:
 Alta muntanya: règim nival
 Muntanya mitjana: règim pluvionival o nivopluvial
SÒLS Poc evolucionats degut a les pendents (rankers o rendzines)
LES ILLES CANÀRIES
ZONA Illes canàries, davant del Sahara africà.
CLIMA de caràcter estepari o desèrtic a les zones baixes
 Precipitacions escasses a la costa, augmenten amb l'altura i
poden arribar a 1000 mm
 Temperatures càlides tot l'any i amb poca amplitud tèrmica.
VEGETACIÓ Original amb influències atlàntiques, africanes i mediterrànies. Molts
endemismes i relíquies. Estatges muntanyencs molt originals: matoll,
palmera-drago-savinar, laurisilva, fayal-brezal, pi canari, etc.
AIGÜES Molt escasses i irregulars en superfície, s'aprofiten les subterrànies
SÒLS Volcànics, formen sovint malpaíses poc evolucionats i improductius.

INFLUÈNCIA DEL MEDI EN L'ACTIVITAT HUMANA
1. El medi natural com a recurs.
El medi natural aporta recursos a l'ésser humà; matèries primeres, fonts d'energia, comunicacions, etc.
La valoració i aprofitament dels recursos ha variat al llarg del temps i depèn de la societat i l'economia
predominant al territori78
.
 Relleu:
Influeix en els assentaments79
, en l'activitat agrària; proporciona recursos minerals i energètics
doncs depenent de l'antiguitat geològica trobem uns minerals o uns altres80
.
Afecta també a les comunicacions que segueixen preferentment les valls i els passos entre
muntanyes. Influeix en el turisme directament81
o indirecta82
.
 Clima:
Influeix en la distribució de la població i en l'hàbitat. Així les zones molt fredes o eixutes solen
tindre menys població; i les zones amb aigua abundant presenten un hàbitat dispers.
Evidentment és el principal condicionant de l'agricultura doncs els cultius s'adapten als llocs adients
en temperatura i humitat.
Condiciona les fonts d'energia renovables com la solar, eòlica i hidroelèctrica
Intervé també en el turisme i en certa manera en el transport. I sobretot en l'hàbitat i l'urbanisme.
 Vegetació:
Proporciona matèries primes silvícoles83
i sobretot contribueix a la protecció i millora del medi
actuant per a millorar la qualitat de l'aire, afavorint la precipitació, atenuant els efectes de les pluges
torrencials, protegint el sòl, etc.84
 Aigua i els recursos hídrics:
■ Aigua:
En una zona poc humida o semiàrida com és el cas de la major part d'Espanya l'aigua és un
recurs essencial, condiciona la majoria de les activatats:
Agricultura: malgrat ocupar una extensió menor, gràcies a l'aigua l'agricultura de regadiu
suposa la major part del valor afegit del sector primari espanyol ja que l'aigua posa en valor
terres poc productives85
.
Energia: les centrals hidroelèctriques depenen directament d'ella i indirectament les nuclears86
i
tèrmiques que necessiten l'aigua com a refrigerant.
Consum urbà i industrial: hui en dia l'aigua és indispensable per a la vida urbana i s'usa per a
multitud de tasques domèstiques i industrials i com a mitjà d'evacuació de residus.
Altres usos: podem esmentar la pesca, navegació, usos recreatius i turístics, etc.
■ Balanç hídric:
Anomenem balanç hídric a la relació entre els recursos hídrics disponibles i el consum que se'n
fa. En conjunt a Espanya és positiu però presenta una sèrie de problemes:
78
Així la població sempre ha fugit de les altes muntanyes doncs no oferien cap recurs, mentre que ara algunes d'estes són un reclam
turístic i tenen elevades densitats de població. Una cosa semblant ha passat en les zones de costes baixes i platges.
79
Les ciutats solen estar situades en zones planes, valls de rius, vora mar, etc.
80
Zones primàries: carbó, minerals metàl·lics; conques secundàries: marbre, ciment, calç; terciàries: argiles, algeps
81
formacions geològiques singulars: coves, formes volcàniques, etc.
82
platges llargues que afavoreixen el turisme, altes muntanyes amb neu, etc.
83
Fusta, suro, fruits del bosc, etc.
84
També influeix en una activitat d'oci que mou molts diners i provoca un fort impacte en els ecosistemes naturals com és la caça.
85
El 80% de l'aigua d'Espanya s'usa en el regadiu.
86
Totes les nuclears espanyoles estan vora rius importants excepte una que està vora mar.

L'aprofitament de l'aigua prové dels rius, majoritàriament de règim mediterrani i per tant molt
irregulars. S'han fet per açò obres de regulació per a acumular aigua i alleujar els problemes de
sequera i inundacions.
Les conques excedentàries es troben al nord, mentre que les del Sudest són deficitàries doncs
ací es troba la majors demanda (per a usos agraris, industrials i turístics) que augmenta d'any en
any87
.
■ Política Hidràulica
A Espanya la Llei d'Aigües estableix que totes les aigües pertanyen a l'estat, així com els llits
per on circulen. La gestió dels recursos hídrics la realitzen però, les confederacions
hidrogràfiques que elaboren plans de conca88
.
Les confederacions que ocupen territoris de més d'una Comunitat Autonoma estan
administrades directament pel Ministeri de Foment, que té les competències en matèria d'aigua i
ha elaborat un Pla Hidrològic Nacional
■ Les obres hidràuliques
Són les infraestructures creades per a regular els recursos hídrics i millorar la qualitat de l'aigua:
Pantans o embassaments; s'usen per a prevenció d'avingudes,
producció d'energia hidroelèctrica i emmagatzemament d'aigua.
Canals i sèquies de distribució, per abastir la població, la indústria i
sobretot el reg. També per a trasvassar aigua entre conques89
.
També es regulen alguns llacs dels Pirineus per a l'obtenció
d'electricitat i els aqüífers que s'empren per a usos agrícoles,
industrials i urbans90
.
Avui en dia s'està apostant fort per la dessalinització de l'aigua
marina com una opció viable, ràpida i poc problemàtica91
per a
abastir d'aigua les zones del SE peninsular més eixutes i amb una
demanda, sobretot urbana, creixent.
A banda d'això trobem les plantes potabilitzadores que tracten les
aigües per al consum urbà; i les depuradores que tracten les aigües
residuals per a evitar la contaminació.
 El sòl
Influeix en la producció ramadera, forestal i sobretot agrícola: així
depèn de la qualitat dels sòls es poden donar uns o altres conreus. En
general els sòls espanyols són mediocres.
 Riscos Naturals
Anomenem riscos naturals a les característiques ambientals que amenacen la vida humana i totes les
seues activitats.
 Riscos geològics
Sismes o terratremols: malgrat no ser una zona sísmicament molt activa són freqüents al Sistema
Bètic i en menor mesura als Pirineus.
Volcans: les canàries són unes illes volcàniques, l'última erupció va tindre lloc als anys setanta.
87
És la zona més dinàmica i presenta una economia basada en part (turisme estacional) en una creixent demanda d'aigua.
88
Les conques de les confederacions hidrogràfiques no es corresponen amb les conques reals dels rius, moltes d'elles són la suma d'un
riu principal i diversos rius més menuts agrupats entorn de la conca principal.
89
Hi ha quasi 40 trasvassaments entre conques, però el més important per volum i conseqüències és el Tajo-Segura.
90
En alguns aqüífers sobreexplotats s'han establit sistemes de recàrrega.
91
A banda dels problemes mediambientals, menors que en un trasvassament, evita sobretot problemes socials doncs cap territori està
disposat a cedir aigua a un altre donat que és un recurs escàs i necessari per al desenvolupament.
Il·lustració 35: Presa del
Sitjar, Onda.

Geografia fisica

Recomendados

Recomendados

Más contenido relacionado

La actualidad más candente

La actualidad más candente (20)

Similar a Geografia fisica

Similar a Geografia fisica (20)

Más de xgoterris

Más de xgoterris (20)

Último

Último (9)

Geografia fisica